José Maria Guerrero Medina. La Guardia (Jaén) 1942.
Artista, pintor, escultor, creador d’imatges, captador de llums i colors. Es defineix així mateix com un treballador de la cultura.
“Tengo la certeza de que la evolución de mi pintura no ha sido lineal, si no circular, y desde los inicios siempre me ha interesado la naturaleza como fuente de conocimiento de valores pictóricos y la figura humana como medio de expresión emocional, en varias épocas ligadas a un expresionismo onírico.
Me gusta pintar lo que me rodea y convertir en pintura los espacios que habito, otras veces tengo la necesidad de hacer una introversión y extraer por medio de la pintura mi mundo subconsciente, en este caso son las figuras las que habitan y subsisten como lenguaje. Mi obra adquiere mayor coherencia cuando la analizo una vez pasado un tiempo, en el momento que la estoy realizando está inmersa en multitudes de contradicciones motivadas por la inquietud de superación, siempre creo que es necesario los espacios vacíos y el salto hacia lo imprevisto, guiado nada más que por la intuición.
El color es fundamental en mi obra, pero para mí es tan colorista la gama alta y pura como los bajos, tierras y grises, como la música donde es muy importante la armonía. Si he de buscar un paralelismo como siento yo la pintura, lo haría con la música, más que con la literatura, – orgánica, más que descriptiva – donde la temática sea la piel y el contenido pintura, pintura.
Para mí, el Arte es un mosaico donde tenga la posibilidad de expresar las múltiples individualidades que tenga la capacidad de definir y sentir. Tener la libertad máxima para intentar atrapar con la forma y el color el mundo de los sentidos y ser capaz de asumir la contradicción del análisis riguroso del pensamiento con la capacidad de expresar sentimientos y emociones.
Mi obra se mueve entre el individuo y la forma, también con la necesidad de mantener una relación con la naturaleza, la densidad y el vacío, el paisaje exterior y el paisaje interior.
Cuando esta etapa se agote no quiero saber a priori en que fundamento se apoyará la siguiente, quiero que la vida siga marcando su acento y sea ella la que me dé motivos para expresarme.
Pintar un paisaje del natural representa estar siempre al borde de caer en lo convencional, es el reto”.
GUERRERRO MEDINA. Sant Tomàs de Fluvià.
Reproduïm algunes de les seves obres:
Un mestre de la República. Sr. Miquel Oliveres i Cases
Miquel Oliveres i Cases fou un de tants mestres de la República que dignificaren i enaltiren la seva professió. Nasqué a Sant Miquel de Fluvià el 15 de gener del 1907 i morí a Torroella de Fluvià l’onze de setembre del 1998. Era un artista del dibuix a la ploma i un excel·lent pintor. Ell deia que la pintura era la seva segona professió. Estudià batxillerat i Magisteri i exercí de mestre interí en alguns pobles de l’Empordà.
Al esclatar la guerra estigué un temps a Figueres fent de mestre als Fossos, però per por dels bombardeigs es traslladà a Torroella de Fluvià a on exercí quatre mesos fins que el mobilitzaren, i deixà tan bon record que al cap d’uns anys li reteren un emotiu homenatge.
Acabada la guerra i mentre esperava un destí, aquest cop de mestre nacional, es refugià a casa del seu pare a Sant Miquel amb la seva família. Durant aquest curt temps, col·laborà amb la creació d’un grup teatral format per amics del poble i amb els seus germans. Es va encarregar de fer els decorats de les obres que es van representar.
El destinaren a Maranges (Cerdanya) com a càstig per haver sigut mestre de la República. Degut a les pèssimes condicions del lloc, sense aigua corrent, llum i amb un habitatge que no reunia les condicions adequades per la família amb dues criatures petites i la seva dona amb estat, l’obligà abandonar la docència oficial i es traslladà a Barcelona com mestre de l’ensenyament privat. Alternava la feina dedicant-se al dibuix i a la pintura, com ajut econòmic. Passats bastants anys deixà l’ensenyament per entrar de comptable a una empresa.
Va enviduar i amb els fills ja encarrilats va decidir tornar a la docència oficial. Després d’ésser mestre de diferents pobles de la província de Barcelona aconseguí plaça a Vilanova de la Muga. El fet de retornar als seus orígens propicià que es retrobés amb una seva alumna, per cert també mestre, de la etapa de Torroella de Fluvià. Es casà amb ella i varen ser mestres a Palamós, lloc on en Miquel es jubilà. Posteriorment la seva dona va ser mestre de Siurana i de Sant Pere Pescador a on va deixar la docència. A partir de llavors se establiren definitivament a Torroella de Fluvià on visqueren junts 31 anys amb molta felicitat.
Durant aquests anys en Miquel va seguir amb el dibuix i la pintura, fent dibuixos a la ploma de molts indrets l’Empordà i el Conflent. Va pintar cases i masies per encàrrec dels propietaris. Va escriure un llibre titulat “Vivències d’un temps i Garba poéticoamorosa”. També publicà una guia sobre Sant Miquel de Fluvià. Va formar part com soci col·laborador del Centre d’Estudis del Baix Fluvià (Torroella de Fluvià). Amb tot això encara tenia temps per cultivar la música ja que practicava: el piano, el violí, el violoncel i la guitarra.Degut al seu tarannà era una persona estimada de tothom, no tenia enemics.
El dia del seu enterrament l’església de Sant Miquel es va omplir a vessar de familiars i amics que li varen voler donar l’últim adéu.
Eduard Oliveres
Seguidament poden veure unes de les seves obres.
Tomàs Mallor i Deulofeu. Cineasta
Tomàs Mallol i Deulofeu va néixer a Sant Pere Pescador el dia 1 d’agost de 1923. Els seus pares, en Joan i la Rita, eren pagesos, tot i que també es dedicaven a la compravenda de gra. Tenia aproximadament mig any quan van establir-se a Torroella de Fluvià. Els seus pares van continuar amb el mateix ofici, però van posar botiga i hostal al carrer Josep de Pont número 30.Ell sempre diu que va tenir una infantesa que desitjaria a tots els nens del món, perquè va poder jugar molt, cosa que deu en gran part al mestre que va tenir de petit, el senyor Ramon, de qui conserva un record profund i entranyable.
Va anar primer a l’Institut de Vilafant (durant la Guerra Civil), però va acabar el batxillerat a Figueres. Després va entrar a estudiar a l’Escola de Perits Industrials de Barcelona (avui Enginyeria Tècnica Industrial). Va traslladar-se a Barcelona, on, de primer antuvi, va muntar un taller de torn. També arreglava motos, per la qual cosa va muntar un banc de proves de Montesa. Però un amic, en Diego, el va convèncer de posar un taxi.
Va ser mentre feia de taxista que es va despertar en ell la dèria de la fotografia i el cinema. Va començar a fer fotografies de concurs a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Va entrar a treballar de fotògraf a Gràfiques Manén, cosa que li va permetre de conèixer Espanya d’un cap a l’altre. Primer en tren, després en moto i finalment en cotxe, va recórrer tot el país repetides vegades. D’aquesta manera va poder desenvolupar una altra de les seves afeccions: el cinema. Com ell diu, va ser una etapa creativa en la qual va assolir el que s’havia proposat: copsar el món i la vida a través del cel·luloide. Després de més de trenta anys les seves pel·lícules encara són actuals i encara són tingudes amb estima. Això ha fet que l’hagin nomenat membre d’honor de l’Academia de las Ciencias y de las Artes Cinematográficas. Aquesta dèria pel cinema el va portar a voler-ne conèixer les arrels i va començar l’etapa de recerca. Avui pot afirmar amb un cert orgull que va reunir una de les tres millors col·leccions particulars del món. Des de fa uns anys aquesta col·lecció única es pot visitar al Museu del Cinema de la ciutat de Girona, del qual és president honorífic.
Entre els molts premis importants que ha rebut, més de trenta, podem esmentar: Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, Premi especial dels Sant Jordi de Cinematografia, Premi especial de Turismo de Girona, Premi Union Internationale du Cinéma non Professionnel, Membre d’Honor de la Federació Catalana de Cineclubs, Membre d’Honor de la Societat Catalana de Comunicació, mosca de Sant Narcís de la Informació del Col·legi de Periodistes de Girona i Creu de Sant Jordi (any 2001). Enamorat de Torroella, ja fa molts anys que torna a viure al poble, on se sent un torroellenc més entre tots. Fregant els vuitanta-cinc anys, la seva il·lusió és que Torroella sigui un sol poble i una sola veu, amb uns llaços d’amistat ferms i indestructibles.
Ramon Plujà i Fàbregas. Mestre.