ESGLÈSIA DE SANT CEBRIÀ
L’església de Sant Cebrià de Torroella de Fluvià es troba al barri de la Vila, cap a l’extrem de llevant de la població. És un edifici d’una nau amb absis semicircular que, per les seves estructures, podem considerar del període romànic (segles XII i XIII). La seva situació, al cim d’una petita elevació del terreny, deu haver motivat que l’aiguat del segle XV, que tant afectà les cases del poble, no la destruís.
Al frontis o façana de ponent de l’església hi ha la portalada de tres ares en degradació, llinda i timpà. Es tracta d’un portal característic del romànic avançat d’aquestes terres, d’un tipus que, amb molt escasses variacions, es va estendre durant els segles XII i XIII per l’Empordà, la Garrotxa, el Vallespir i el Rosselló. La porta de l’església presenta, tanmateix, una singularitat molt digne de remarcar. Els seus tres arcs no són de mig punt, com és la norma, sinó quelcom passats de radi, sinó en forma de ferradura. És una particularitat que es dona molt rarament en els monuments d’època romànica avançada.
Els batents de fusta de la porta conserven els ferros forjats decoratius, en forma d’espirals, de tradició romànica.
Al centre de la façana, damunt la porta, hi ha un senzill rosetó, obrat, sens dubte, en època tardana, substitueix l’antiga finestra romànica de doble vessant.
El mur està coronat per un campanar de cadireta format per tres pilastres rectangulars. La base d’aquest cloquer queda assenyalada per un tram de cornisa de secció “incorbada”.
Al costat nord de la porta, encastada en el mur, hi ha una làpida sepulcral gòtica que té la meitat de la inscripció destruïda. En els seus quatre angles s’hi va esculpir un emblema, idèntic en tots ells, en el qual representa una torre emmerletada. Es tracta, probablement, de l’escut del llinatge que prengué el nom de la vila, de la qual n’hi ha notícies documentals del segle XIV. La làpida fa referència a un personatge d’aquesta família, el seu nom, malgrat estar mig esborrat, s’endevina perfectament: IOHANNIS DE TORRICELLA. Per desgràcia no es pot llegir l’any de la seva mort, que figurava al final de la inscripció.
L’aparell romànic dels murs laterals només és visible en uns curts trams, doncs, al segle XVIII es van afegir a cada costat del temple dues capelles laterals. També es va construir una sagristia a la banda sud.
L’abscís semicircular, a l’extrem de llevant de l’edifici, posseeix al centre una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt que, en el vessant extern són dobles en degradació. La cornisa d’aquesta part de l’església és “excorbada”.
Tot l’interior del temple ha estat netejat de la calç que el cobria; es poden veure perfectament totes les seves antigues estructures.
L’aparell d’aquesta església, tant a la cara externa com a la interior dels seus murs, llevat de les voltes, és de carreus grans i ben escairats, de pedra de color grisenc, que formen filades ben seguides, d’alçada homogènia en tots els llenços. Els carreus tendeixen, en general, a les formes quadrangulars. Les voltes, obrades amb lloses molt reduïdes, gairebé sense treballar, contrasten amb la perfecta carreuada dels murs verticals.
Quan es van construir les quatre capelles laterals i la sagristia, que s’afegiren al temple l’any 1762, es van reutilitzar els carreus procedents dels trams dels murs laterals que s’havien d’esbotzar. Aquests carreus romànics es veuen en l’obra del segle XVIII barrejats amb pedruscall i col·locats descuradament.
ESGLÈSIA DE SANT ESTEVE DE VILACOLUM
L’església de Sant Esteve de Vilacolum és d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal del segle XVIII. S’hi veuen restes en l’exterior, del temple més antic, d’època alt-medieval, possiblement d’inicis del romànic.
Al frontis hi ha la portalada rectangular. A la seva llinda hi llegim: CHARITAS ME FECIT 1791. Damunt hi ha un antic timpà. A la seva esquerra i poc més amunt hi podem veure una finestra d’un sol vessant.
Al mur septentrional i a l’abscís no hi ha cap obertura. El campanar es troba en l’angle sud-oest de l’edifici. És de planta rectangular; a la part alta té dues arcades de mig punt; el seu mur acaba amb una cornisa de secció “excorbada”. L’església esta coberta amb voltes de llunetes. L’interior està decorat amb motllures, enguixat i pintat.
Els murs del segle XVIII són de pedruscall, amb les cantonades de carreus. El cloquer es va construir enterament amb carreuada. Es creu, anterior al segle XVIII, però d’una cronologia difícil de precisar (potser dels segles XV-XVI). Cal tenir en compte que aquest campanar va ser alçat en l’angle que formen els murs que conserven restes de construcció medieval.
Els vestigis del temple anterior es fan evidents a la meitat de ponent del mur meridional de la nau, en realitat es tracta del mur de les actuals capelles laterals, i en l’extrem de migdia del frontis hi podem veure un aparell en opus spicatum. L’espiga hi és força mal traçada a causa del fet que les pedres són voluminoses, només desbastades. Aquest parament es conserva en la meitat inferior dels murs.
Els fragments de murs amb opus spicatum pertanyen a la primitiva església de Sant Esteve de Vilacolum. L’aparell és semblant al d’alguns monuments que, per haver conservat la majoria dels elements originals, s’han pogut classificar sense dubtes. L’espiga formada amb pedres grans, de gruix considerable, recorda els aparells de Sant Martí del Forn del Vidre o de Sant Andreu de Borrassà. Ambdues esglésies pertanyen al període romànic. És molt probable que les restes de Vilacolum corresponguin també. A un temple d’inicis del romànic, que hauria posseït capçalera semicircular o de planta de ferradura. La porta d’arc de mig punt sobre banquetes es creu que és coetània a l’aparell en espiga.
La primitiva església de Sant Esteve de Vilacolum, de la qual resten els elements esmentats, fragments de mur amb aparell en espiga i una portalada, no era posterior al segle X. La finestra de doble biaix del mur meridional és d’època romànica avançada (segles XII-XIII); deu correspondre a alguna reforma feta en l’església primitiva.
Uns primers treballs de prospecció en el marc d’un projecte de rehabilitació de l’edifici van ser el punt de partida per unes excavacions arqueològiques del 2001. Amb aquests treballs es va identificar un camp de sitges a l’interior de l’església. Les dades i informacions obtingudes dels materials extrets van permetre reconstruir l’evolució del lloc. Del que s’ha considerat que Sant Esteve de Vilacolum, abans del segle X, va ser un lloc no religiós identificat per les nou sitges trobades.
ESGLÈSIA DE SANT TOMÀS DE FLUVIÀ
L’església de Sant Tomàs de Fluvià és romànica, del segle XI. Les troballes fetes en el seu subsol plantegen interessants qüestions sobre l’origen d’aquest lloc de culte i de la comunitat monàstica que s’hi establí.
L’església romànica es creu que es va construir sobre les restes d’una capella anterior, dels segles VII-VIII, en el lloc on hi hagué una vil·la romana.
No és impossible que aquesta esglesiola preromànica hagués substituït un primitiu temple paleocristià. Cal pensar que Sant Tomàs es troba en el rerepaís immediat a Empúries, a la vora d’un camí que portava a la vella ciutat.
Desconeixem, altrament, l’època inicial del monestir de Sant Tomàs del qual només sabem que ja existia al segle XI. El seu emplaçament recorda el d’algunes comunitats fundades en el renaixement monàstic dels segles IX-X, que solien escollir llocs de culte perduts o ruïnes d’edificis civils d’època romana. Són molt significatives, però, les restes de la capella dels segles VII-VIII. Ens preguntem si podem trobar-nos davant un cenobi d’origen visigòtic.
La manca de dades històriques només ens permet moure’ns en el camp de les hipòtesis. Val a dir, però que aquesta falta de notícies escrites s’ha suplert, en alguns aspectes pels treballs d’excavació. Se sap, però, que l’església de Sant Tomàs va pertànyer fins al 1789 a la parròquia de Sant Martí de Canyà, església avui desapareguda, emplaçada vora el camí reial a poc més d’un km al nord del poble i del priorat.
L’actual església de Sant Tomàs de Fluvià és d’una nau amb transsepte i capçalera formada per tres absis semicirculars que a l’interior presenten forma de ferradura. Són notables algunes irregularitats de la seva planta, especialment l’acusada desviació o inclinació de l’ala septentrional del creuer i de l’absidiola del mateix costat, com podem observar en el plànol.
L’aparell romànic de l’església de Sant Tomàs és de carreus escairats de pedra de color gris que formen filades seguides. Aquestes filades són d’altures molt diverses a causa de les mides i formes dels carreus. En alguns punts de la construcció es pot observar que dues filades de pedres molt estretes i allargades es converteix en una de sola feta amb carreus quadrangulars, voluminosos. Es tracta d’un parament propi d’un moment avançat, en sentit evolutiu, dins el període romànic, per la qual cosa se suposa que el temple va ser alçat al segle XI. La tipologia de l’aparell lliga perfectament amb les estructures romàniques que el monument ha conservat; voltes de canó, arcs de mig punt i finestres d’un sol vessant, característiques del període esmentat.
L’església prioral de Sant Tomàs de Fluvià és un monument d’un gran interès, bastit sobre restes d’edificis molt anteriors. Potser la notable irregularitat de la planta del transsepte i de la capçalera és motivada per l’existència d’aquestes restes, pel fet d’haver aprofitat fonaments més antics. Aquest extrem s’ha demostrat en l’excavació i, concretament, en el mur nord del creuer. D’altra banda, són visibles uns reduïts fragments d’aparells antics en ambdós murs laterals de l’església. El de, la banda septentrional podria ser preromànic, mentre el de migdia no és impossible que sigui, encara, més antic, d’època romana. Resta, doncs, ben palès que el temple romànic va aprofitar i, en part va respectar, els vestigis de construccions més velles. Potser aquesta circumstància explica també la forma ultrapassada dels absis.
Diferents elements semblen demostrar que l’església havia estat projectada per tenir tres naus. A l’exterior, en terres del cementiri, hi ha el fonament d’un mur paral·lel al lateral nord de la nau, que incideix en l’angle nord-oest del transsepte. La seva estructura sembla més antiga, però per la seva disposició podria haver servit de basament al llenç de la suposada nau lateral.
El temple compte amb una petita pila baptismal romànica. És monolítica, de forma ovoide amb un peu apiramidat, a mena de copa. El contorn superior està resseguit per un fris de petits arquets cecs de mig punt.
Amb les obres de restauració que es realitzen el 1982, a més de descobrir les restes de pintura mural romànica i eliminar una falsa volta de la nau que va permetre d’identificar-ne un gran espai, es va consolidar tot l’edifici, es va enderrocar una construcció parasitària que amagava exteriorment l’absidiola de migdia.
El conjunt pictòric de Sant Tomàs és un dels més importants descoberts recentment. La Direcció General del Patrimoni de la Generalitat, des d’un primer moment va inicià el procés per restaurar i conservar aquest llegat. Van ser traslladades al Centre de Conservació i Restauració de Sant Cugat del Vallès; un cop restaurades i col·locades en un suport sintètic van tornar a Sant Tomàs.
De tot el conjunt pictòric que devia decorar l’interior de l’església només s’han conservat restes a la conca absidal i a la part superior de la volta, a part uns petits fragments a l’arc de migjorn proper a l’absis. A l’església de Sant Tomàs s’hi han realitzat, fa pocs anys, uns encertats treballs de restauració i d’embelliment.
